Si algú ens preguntés: Què és Mestres per Bòsnia?
Li podríem contestar que som una resposta ciutadana a la barbaritat, un crit d'esperança front la desil·lusió, una font de tenacitat davant l'inmobilisme i el pessimisme.
Vam néixer perquè no podíem suportar el mal d'estómac que suposava esmorzar, dinar i sopar veient fileres de gent fugint amb mirades perdudes; escoltant nombres de morts, de ferits, de violacions... de cases rebentades i arxius de la propietat cremats.
Vàrem néixer perquè vam intentar posar cares als nombres. Ens vam voler acostar i vam conèixer persones. Els nombres es van convertir amb noms i cognoms, les llàgrimes i les cases esventrades en lligams afectius. Aleshores miràvem les notícies de forma diferent, ens sentíem implicades no podíem restar indiferents, tampoc ens asserenava fer un donatiu.
Vàrem néixer perquè enmig de la fam, la desolació, la por, l'aïllament i el fred, unes persones ens van dir: " està molt bé això que porteu, però per a nosaltres és molt més important que estigueu aquí. Quan marxeu, ens ajudarà saber que hi ha gent a fora que pensa en nosaltres. Quan torneu a casa, expliqueu el que heu vist... som europeus."
Vàrem néixer també, perquè sense estridències ni medalles, volem contribuir a fer un món millor, basat en les persones i les seves relacions de convivència, un món de ciutadanes i ciutadans capaços d'interpretar l'altre i tenir-lo en compte.
Hem après que defensant les víctimes pots esdevenir botxí, quan t'allunyes de les persones i de les seves vivències. Hem après que ajudar l'altre et fa humil, igual. Hem après que el paternalisme ofega. També hem après que cap ideologia, ni objectiu partidari justifica la vexació, el menyspreu, molt menys un assassinat. Hem après a sentir-nos part d'una comunitat que ultrapassa l'Ebre i els Pirineus, sense perdre la nostra identitat. Per això quan veiem el drama dels "sud Saharians" saltant el mur de la vergonya ens sentim sud Saharians.
Hem conegut moltes persones, hem col·laborat amb milers, hem viscut experiències inoblidables, fins i tot algunes ens han canviat.
Però sobre tot, ara, mirant enrera i veient el que hem arribat a fer podem dir amb tota sinceritat que no hi ha dificultats inamovibles, que quan diem: - jo no hi puc fer res, és una mentida o potser una necessitat per poder sobreviure.
Perquè la millor lliçó d'aquest grup de persones és que: si vols pots.
I... potser per això encara continuem dedicant temps lliure i esforços a Bòsnia i Hercegovina.